L’Èxit, què és?

L’ÈXIT ÉS:

Als 3 anys, no pixar-se al damunt.

Al 6 anys, recordar què has fet durant el dia.

Als 12 anys, tenir molts amics.

Als 18, tenir carnet de conduir

Als 20, tenir relacions sexuals.

Als 35, tenir calés

Als 50, tenir molts calés

Als 65, tenir relacions sexuals

Als 70, tenir carnet de conduir.

Als 75, tenir molts amics.

Als 80, recordar què has fet durant el dia.

Als 85, no pixar-se al damunt.

I encara diuen que la vida no dóna voltes!!!

Jaume I El Conquistador

Serafí Pitarra (Frederic Soler)
Drama històric en un acte i en vers, 1860

(L’escena passa a Barcelona a la sala del tron del palau del rei).

Escena I
Muntaner i Fontanelles

Muntaner:
Com us deia, Fontanelles,
el Rei Jaume està fotut.
El qui guia ens ha sigut
és ja un manso sense esquelles.
Fontanelles:
I vós que ho haveu sentit,
sabeu quin mal és aquest?
Muntaner:
Si em guardéssiu el secret…
us diré que està podrit.
Fontanelles:
Ja veig que parleu de veres,
però, com pot haver estat?
Muntaner:
Unes purgacions culeres
el Rei moro li ha endinyat.
Fontanelles:
Doncs, és a dir, que el Rei moro
a don Jaume ha dat pel cul?
Muntaner:
Del seu rei amb més decoro
vegi de parlar el gandul.
Fontanelles:
Si tinc culpa perdoneu-me.
Jo ho havia entès així.
Muntaner:
Qui donava era Don Jaume
i qui entomava, el sarraí!
Fontanelles:
Jo entenc per coses culeres
coses que surten al cul
i Don Jaume dels darreres
no veig pas que estigui ful.
Si aquest mal que jo deploro
va donar-li aquell bacó,
són culeres les del moro
més les de Don Jaume, no.
Muntaner:
Ja veig que teniu raó.
Fontanelles:
Dones ara conteu-me això.
Muntaner:
Davant Mallorca acampats
estaven els catalans,
sitiant els moros bergants
dintre els murs mig afamats
quan nostre Rei i Senyor
un dia que el campament
anava sol recorrent
veu que als seus peus cau un mort.
I els morts que queien contava
fins que van ser cent i tants.
Eren presoners cristians
que el rei moro allí ens tirava.
«Per Sant Jordi», -el rei digué-
a n’el moro- «Rei taúl!
Que juro dar-te pel cul
així que dintre seré!»
Llavors entrem a Mallorca
-com va ser encara ho ignoro-
Don Jaume, guanya en el moro
i pel rulé me l’enforca.
«Que vinguin tots!» -em digué-
I allà sobre d’un bagul
donant al moro pel cul
tot l’exèrcit ho veié.
Pel rulé, pel rulé
pel rulé, pel rulé,
l’enforcava don Jaume
i tothom ho veié.
Fontanelles:
-l voleu dir que d’això
el rei podrit va quedar?
Muntaner:
Tot seguit va començar
a inflamar-se-li un colló
i trobant-se els pantalons
un xic molls de per aquí sota
van veure que era la gota
que feien les purgacions.
I després s’ha sapigut
que aquell lladre punyetero
ja es feia dar pel trasero
pel seus esclaus, el molt brut!
Cony quin brut, cony quin brut,
Cony quin brut, cony quin brut.
El Rei moro content,
i don Jaume fotut.
Patge:
El Rei!

(Entra el Rei; Fontanelles saluda i es retira)

—————————–

Escena II
Don Jaume i Muntaner

Muntaner:
Com us trobeu?
Rei:
Ai, fotut !
Tot l’entrecuix amb un suc blanc m’enguixo,
estic ben escaldat de les tabelles
i cada mica que per força pixo,
et juro que em fa veure les estrelles.
Com és possible, ai! que jo pensés
que volent fer-li allí tan gran insult
com és el de donar a un Rei pel cul
a mi el mal i a ell el favor fes?
Muntaner:
El que ara haveu de fer és no enfadar-s’hi.
Són coses que tot és l’acostumar-s’hi.
Rei:
Escolta, Muntaner, mes amargures,
que no acaben aquí les desventures.
A l’entrar triomfant a Barcelona,
satisfet d’haver tret a gent tan porca
i, com perla afegida a ma corona
afegir a mon regne el de Mallorca,
m’esperava la Reina amb les dolçures
de l’amor que amb l’absència no s’amaina
i fent-me dintre el llit quatre postures
em va engrescar i li vaig fotre una vaina.
A l’endemà, la Infanta de Sicília
que ha vingut, com tu saps, per veure festes
acompanyada de sa tia Otília,
per dur-la sols a diversions honestes,
a dintre de sa cambra es despullava
i sobre ses catifes de pell russes
en el mateix moment que jo passava
tota nua s’estava matant puces.
Les trenes pel seu coll, amb abandono
com serps de seda negra es deslligaven
ai ! si haguéssiu sentit quin «crec» més mono
feien les puces que els seus dits mataven!
Les mamelles tan grosses i senceres
semblaven dues boles de mantega
i els seus mugrons vermells dues cireres
que una onada de carn les mig ofega.
Un culet mes bufó que una sombrilla
i entremig de les cuixes, «ressalao»!
aquell grapat de pèls que negre brilla
sobre aquell ventre fi com mantecao.
El brillo dels seus ulls em deia: carda’m!
El somrís dels seus llavis: no te’m tires ?
El meu cor deia a Déu: de pecat, guarda’m!
i mon carall encès llençava ires.
En aquell moment, ai!, sos ditets monos
de la xóna pels péls s’entretenien.
Llavors ja vaig cagar-me amb tots els tronos!
Semblava que eIs dimonis em tenien.
Me n’entro tot d’un cop, ella s’esquitlla,
l’atrapo, fa un xisclet i s’eixarranca,
li fico el nap a dins, la mà a cada anca
i allà mateix Ii vaig fotre una bitlla!
Muntaner:
Carall qui et pugui fotre, punyetero!
Rei:
Amb els dos talonets de ses botines
ella m’anava repicant les anques,
em remenava els ous amb ses mans fines
i jo besava ses mamelles blanques.
Entre dolços gemecs, ai! m’apretava
com si em volgués premsar a sobre d’ella
i així que va sentir que li baixava,
s’apagaren sos ulls com una estrella
i caigué desmaiant-se com la dàlia…
Muntaner:
Per cardar i macarrons, és sols la Itàlia!
I Ii vau rompre el virgo?
Rei:
Repunyeta !
Com bruta veus que surt de la batalla
ma espasa que tants caps de moro talla
la pixa vaig ficar dins la bragueta.
Muntaner:
I us devieu fer mal, sent-ne tan forta?
Rei:
De resultes d’haver-me-la tirada
tinc la pell de la fava arremangada
com aquell que la mitja al garró portà.
Muntaner:
I aquestes són les vostres amargures
tirar-vos dues dones en un dia?
Rei:
Les amargures són que no sabia
que del moro hagués pres, jo, les malures
i l’endemà d’haver-me-les tirades
quedaren, oh, dolor! oh, feres penes!,
les dues del meu mal encomanades,
de gàlic fins el coll les dues plenes.
La reina callarà perquè és ma dona
pero, què dirà el món de ma família,
si la Infanta se’n va de Barcelona
i la veuen podrida allà a Sicília?
Patge:
Don Pere i la Infanta fa mitja hora
que per veure-us aquí estan esperant-se.
Rei:
Digues que entri primer Donya Constança.
No et moguis Muntaner d’aquí a la vora.

(Entra Donya Constança agenollant-se als peus del Rei)

————————————

Escena III
Don Jaume i Donya Constança

Rei:
Alceu-vos de mos peus, no feu punyetes
que faci això un esclau que amb grillons fermo
Donya Constança:
Mes esperances estan ja desfetes!
Avui he rebut carta de Palermo
dient que de seguida he de tornar-hi
Rei:
¿Però no veieu, carall, que esteu malalta?
Donya Constança:
M’han dit el metge ja i l’apotecari
que estar-me dins del llit no en fa cap falta.
Ja tinc dintre el bagul dues xeringues
els ungüents, les desfiles i les benes
i curant-me d’amagat amb les potingues
el Rei, mon pare, mai sabrà mes penes.
Rei:
Bon vent pel cul, senyora, i a reveure!
Torneu per si de cas, quan ja esteu bona.
Donya Constança:
La filla de Manfredo va a Sicília
però mon cor es queda a Barcelona.
I allà quan en les nits de blanca lluna
l’hermosa platja de Palermo es veu,
les putes fen picades per les barques
i reganyant les anques els culers;
en cada pal, Senyor, de mes galeres
la vostra pixa em semblarà que veig
i en l’escuma nevada de les ones
el glop blanquíssim de la vostra llet.
Em sentiré seguida pel fantasma
de vostra pixa com record etern,
plorant gotes de lIet la vostra fava
roja com barretina de pagès.
Rei:
Segons es veu, vareu quedar contenta
de les carícies del carall meu.
Donya Constança:
Amb tanta majestat porteu la fava
com la corona al cap porteu de Rei.
Quan jo el tenia dintre de ma figa
considereu si llarg havia de ser,
que cada cop que vós fort apretàveu,
pessigolles al coll m’anava fent.
Si el poble al morir, en vostra tomba
les semprevives ofereix al Rei
les dones que han sigut per vós fotudes
a vostre pixa teixiran llorers.
Feu-me doncs un petó i adéu, don Jaume!
Rei:
Que et vulgui guiar Déu tendra ocelleta!
Donya Constança:
Arrivederci, amor.
Rei:
A fer punyetes !
Muntaner:
Majestat?
Rei:
L’Infant entreu-me!

(Donya Constança se’n va)

(Muntaner surt i desseguida entra Don Pere)

———————————-

Escena IV
Don Jaume i Don Pere

Rei:
Parleu, Don Pere.
Don Pere:
Senyor!
Em vull casar.
Rei:
No pot ser!
Don Pere:
Digueu al menys el perquè.
Rei:
Perquè ja us he dit que no.
Don Pere:
Però no sé perquè ho heu dit.
Rei:
Perquè sóc el vostre pare.
Don Pere:
Vós bé us tireu la mare.
Rei:
Collons, quin desvergonyit!
Don Pere:
Vós tindreu per governar
més no pels fills bon «caletro».
Rei:
Et fotaré un cop de cetro,
si t’haig de tornar a avisar!
Quan ton pare et diu que no
és senyal que no et convé.
Don Pere:
Doncs si trempo, què faré?
Rei:
Vés a l’aigüera, bacó!
Don Pere:
Perdoneu, mes intencions
no han sigut mai enfadar-vos
mes ja sabeu, que al parlar-vos
la pixa no vol raons.
Rei:
I per ventura no hi ha
alguns carrerons estrets
plens de cases de barrets
per poder-hi anar a cardar?
Don Pere:
Però si em veuen, senyor,
al ficar-me a l’escaleta
no sabeu que a la punyeta
se’n va del regne l’honor?
Rei:
Si és veritat que vas calent
té diners i vés de puta
ara que ets jove, disfruta.
Deixa que digui la gent!
Don Pere:
Si vós no em teniu present
i dels meus precs no feu cas
jo faré…
Rei:
Merda, faràs!
Escolta’m aquí un moment.
Com que jo estic malalt vull traspassar-te
el ceptre i la corona
I al fer-ho sempre hauràs de recordar-te
que té collons l’encàrrec que se’t dóna.
I et trobaràs traves mils
puix per més petit que siga
no és un regne una botiga
de vendre vetes i fils.
Si estant malalt els moros mouen guerra,
t’ordeno que no et moguis d’eixa terra!
Més endavant podràs anar a la batalla
i si el valor no et falla
veurem llavors si es troba alguna mossa
amb qui dels teus collons buidis la bossa.
I si jo quan vaig cardar
era en la guerra nou,
és perque en tenia prou
per fotre i per batallar.
Tenim dintre dels collons,
tot el valor d’eixa terra
i no en queda per la guerra
si es gasta tot en passions.
Patge:
Don Jaume! El Consell de Cent!

(Entra el Consell de Cent i també Muntaner i Fontanelles)

Rei:
Jo et fot! Quin piló de gent!

——————————–

Escena V
Don Jaume, Don Pere, Muntaner i el Consell de Cent

Consell de Cent:
Senyor!
Rei:
Què voleu?
Consell de Cent:
Un plec
que de Tunis duu un exprés.
Rei:
Que el llegiu promte us prec
i d’un cop sabrem el que és.
Consell de Cent:
Per cotxines que han estat
fent mamades com villanes,
a les putes catalanes
havem tret de la ciutat.
Rei:
Tunis! Ells! Al Rei això!
Amb tanta infàmia i malícia,
fill meu, si ja fóssis Rei,
amb quin dret o amb quina llei
imposaries justícia?
Don Pere:
Al qui em faltés a la fe,
d’una manera tant porca
com a n’el Rei de Mallorca,
l’enfilava pel rulé.
Rei:
Fontanelles, tot seguit
galeres i homes preneu
i cap a Tunis voleu
perquè jo ara estic podrit!
I quan trobis el gandul
allà mateix me l’atrapes
me’l poses de quatre grapes
i me Ii dónes pel cul.
Perquè tu, com jo, no et fotis
te’l tiraràs amb condó
i acabada la funció
me Ii encastes pels bigotis.
Després de fer-lo desdir
et tires la seva dona,
et cagues a la corona
i tornes a venir aquí.

(Fontanelles saluda i surt)

Hi ha res més?
Muntaner:
Uns cartipassos
de l’alcalde d’Albufera.
Rei:
I què?
Muntaner:
La resposta espera
Rei:
I on és?
Muntaner:
Sopant a «Can Nassos».
Rei:
Ai, jo et fot, que és eixerit!
Llegeix, doncs, el seu escrit.
Muntaner:
Senyor, els moros de Múrcia
furients com la lleterada,
quan surt tota enfurismada
de la punta del carall,
han travessat la frontera
matant homes, fotent dones,
tallant ous, eixamplant xones
i omplint-ne de sang la vall.
Amb gran ànsia aquí s’espera
que ens envieu vostres tropes
que si no, en faran sopes
de carn cristiana, els bacons.
Puix si tardeu un sol dia
a sortir de Barcelona
no queda amb virgo una xona
ni un home viu amb collons.
Rei:
Cony! La llança i el cavall!
A la guerra, què carall!
Muntaner:
No veieu que no pot ser?
Penseu en les purgacions!
Rei:
Doncs, porteu-m’hi a coll i bé!
Tots:
Això és un cop de collons!

(Surten tots duent el Rei a coll. Només es queda Muntaner)

—————————————-

Escena VI
Muntaner, Don Pere i cavallers

(Entra el patge i els cavallers)

Muntaner:
I, doncs, què hi ha? Què sabeu?
Patge:
Fotuts! La cosa va mala!
Així que ha estat a l’escala,
s’ha desmaiat.
Muntaner:
Valga’m Déu !
I hem de permetre que els moros
penetrin en nostra terra,
quan l’ardent alè de guerra
en surt per tots nostres poros?
Més treballar i menys raons!
Jo faig més com més poc xerro!
Tots:
A Múrcia! Desperta ferro!

(Entra Don Pere)

Don Pere:
Desperta merda! Bacons!

(Tots retrocedeixen espantats)

És a dir que mentre al Rei
ajudava a ficar al llit,
perqué, com o amb quina llei
doneu l’infant a l’oblit?
Muntaner:
No penseu pas per això
que se us volgués oblidar.
Don Pere:
Sabeu qui ha de manar
les tropes?
Muntaner:
Senyor…
Don Pere:
Jo!
Els porcs dc Múrcia perquè han vist ara
que el rei Don Jaume malalt està
matant els homes, fotent les dones.
en nostre regne, vils han entrat.
Ells tenen dones amb iguals armes
tots a les nostres venjar devem !
A ells, Sant Jordi, Santa Maria!
Desperta, pixa! Fotem! Fotem!
Si surt un moro que les defensi
fot-li trompada i a l’altre món.
Les nostres llances obrin ferides,
les nostres pixes esquincin conys.
Que la sang corri d’aquells que morin
amb la dels virgos que allà rompem.
A ells, Sant Jordi, Santa Maria!
Desperta, pixa! Fotem! Fotem!
Els camps de Múrcia, nostra arribada
en mars transformi de llet i sang.
No quedi xona sens ser cardada,
ni cul que ignori nostre carall.
Dintre la panxa de cada mora
hem de deixar-hi un catalanet.
A ells, Sant Jordi, Santa Maria!
Desperta, pixa! Anem! Anem!

(Desenvainen tots l‘espasa i se’n van corrent darrera Don Pere)

Muntaner:
Jo et refot que és atrevit!
Será el mateix que Don Jaume!

——————————————–

Escena VII
Don Jaume i Muntaner

Patge:
El Rei!

(Entra Don Jaume arrepenjat en el patge i amb cara d’estar molt malalt)

Muntaner:
Senyor!
Rei:

(al patge)

Ai, deixau-me!

(El patge surt)

Muntaner:
Per què us heu mogut del llit?
Rei:
Perquè no hi podia estar
em rosegava el neguit
i el bací de sota el llit
put que no és pot aguantar.
Per cert, vés-me a la tauleta
i acosta’m la gibrelleta
que em sento un xic de caguera.
Muntaner:
L’orinal!

(Va a buscar el bací i el porta)

Us descordaré els botons.
Rei:
No cal, que aquests pantalons,
ja són oberts del darrere.

(El Rei s’asseu a l’orinal, Muntaner surt un moment i torna a entrar amb un missatge)

Muntaner:
Com va això, Majestat?
Rei:
Tanta còlica m’estraga!
Muntaner:
Un enviat de Sidi Haley
diu que si pot veure al Rei…
Rei:
Digues-li que ara el rei caga.
Muntaner:
Diu que llegiu eix paper.
Rei:
Al! No em facis aixecar!
Llegeix-me’l tu, Muntaner!
Muntaner:

(Llegint)

Rei Don Jaume us faig saber
que amb tota la tropa nostra
guanyant a l’exèrcit vostre
Ii hem voltat el campament.
Un conveni s’us proposa
que al Rei moro s’entreguin,
o si no que els cristians preguin
per la sort d’aquella gent.
Rei:
Per salvar d’alguns la vida
abatre sa honra, no!
Al qui es portador d’això
digues que entri de seguida.

(A una senyal de Muntaner surt un moro, saluda i es posa davant del Rei)

Cap al camp tornant
podrás dir-li a Sidi Haley
que mai de por no es caga el rei
tot i que el trobis cagant.
Que el Rei Jaume té coratge
i el melic no se Ii arruga.
Que llegeix vostre missatge
i després el cul s’hi eixuga.

(Ho fa i dóna el paper al moro. Aquest el pren. saluda i se’n va)

Muntaner:
Que haveu fet?
Rei:
Això és fa així!
Fes-me treure l’orinal.
Muntaner:
La situació ja és fatal.
Rei:
Ja ho veurem! Treu-me el bací

(Muntaner ho fa)

Assenta’t i escriu!

(Seient)

Muntaner:
Dicteu !
Rei:
A l’alcalde de Sarrià
que reuneixi per demà
els somatens de Manlleu
Que tot home fill del poble
dels quinze anys fins als quaranta
se’n vagi a guerra tant santa
tant si és plebeu com si és noble.
Muntaner:
I com fotran les dones
si d’homes no en deixeu ombra?
Rei:
Que s’ho facin amb l’escombra!
Primer és el Rei que les xones.
Després tu a mitja nit
quan en el món ja dorm tot
i si algú està despert, fot
amb la dona dintre el llit.
Agafes els meus lleials
i cap a Múrcia.
Muntaner:
Ja ho veia !
i carn, crida carn, com deia
Balaguer en els Jocs Florals!
i matar moros aquí
i matar moros allà!
I tots als moros ferir,
totes les mores cardar.
Que sembli un escorxador!
Que de sang s’omplin les eres!
Que els destrossin com a feres!
Rei:
Això!
Muntaner:
Que els trinxin! Això!

(Muntaner se’n va brandant un punyal. El Reí cau assegut al silló)

Rei:
Oh! Déu meu ! Feu que ells ho guanyin
ja que jo no puc guanyar.
Patge:
La Infanta!
Rei:
Al cony ! Que sempre m’enganyin!
Que no havia de marxar?

(Entra la Infanta i es tira als peus del Rei)

—————————————-

Escena VIII
Don Jaume i Donya Constança

Rei:
Alceu-vos ! Què demaneu?
Donya Constança:
Ma honra, que ja és perduda!
Rei:
Al, tros de bèstia fotuda!
Donya Constança:
Ma honra, Senyor! Enteneu?
Rei:
Voleu parlar més clar d’una vegada?
Donya Constança:
És que estic…
Rei:
Què?
Donya Constança:
És que estic…
Rei:
Acabem !
Donya Constança:
Estic prenyada !
Rei:
A fe de Déu que en bona hora
amb això em veniu a mi!
Però, com pot ser així
si en venir-me ho treia fora?
Donya Constança:
Hi degué entrar escapada
alguna gota de llet.
Rei:
Vaja un bunyol que havem fet!
Ara sí que l’hem cagada!
Donya Constança:
Que deurà dir ma família
Si em veu amb el ventre ple.
De vergonya em moriré,
que dirà el Rei de Sicília?
Vindrà aquí ixa com ixa
si jo deshonrada quedo.
Rei:
Doncs digueu-li al rei Manfredo
que don Jaume al cul Ii pixa!
Donya Constança:
I per mi dues nacions
guerra es van a declarar?
Rei:
Això sí que és agafar
la vaca pels collons!
Amb això sols vull provar-vos
que Manfredo no em fa por;
no volia pas prenyar-vos
més no tenia condó.
Donya Constança:
Un condó?, que esteu de broma?
Rei:
Per què ho entengueu més clar
ús ho diré en italià,
ja que és el vostre idioma:
“Il condoni es un tubo di goma
que si fica in la punta la poglia,
e per molto qui foglia, qui foglia,
la lete non sorte pas”.
Poble:
Que visca Don Pere ! Visca!

(Entra Muntaner amb l’espasa a la mà)

——————————————-

Escena IX
Don Jaume, Muntaner, Don Pere, Donya Constança, nobles i guerrers

Muntaner:
Respireu Senyor ! Oh, glòria!
Vostre fill triomfant arriba!
Victòria, minyons, victòria!
Eis catalans perdiem la batalla
anàvem ja del moro a ser esclaus
i tot plegat, com llum que els núvols ralla
don Pere surt del mig dels nostres braus.
Es posa a manejar sa forta espasa
fent-ne rodar per tot collons i caps
i de sardines mores el pla embarassa.
Semblava gairebé un camp de naps.
I hem fotut sens mirar si era home o dona
com un pintor quan amb la brotxa enguixa
aquell que perquè és mascle no té xona,
té el cul esbadellat per nostra pixa
Poble:
Visca don Pere ! Visca!

(Entra Don Pare amb nobles guerrers. El Rei se Ii gira d’esquena)

Don Pere:
I què us passa, senyor, que vostres braços
no obriu al fill que tanta glòria us dóna?
Rei:
Amb mon fill he romput d’amor els llaços.
Vaig manar que es quedés a Barcelona.
Encara que en tu veig ma descendència
i et dec com a guerrer obrir-te els braços,
a un porc que Ii ha faltat a l’obediència,
el Rei, girant-se, li fot el cul pels passos!
Don Pere:
I si estés obeint-vos, senyor, encara
i no hagués agafat cavall i espasa?
podeu estar segur que a hores d’ara
els moros ja tindríem dins de casa.
I tota Europa exclamaria a coro
puix puçes sobre prínceps en són bous
que mentre a Aragó hi entrava el moro
l’Infant estava aquí tocant-se els ous.
Rei:
Tens raó! Vine a mos braços!
Ara veig en tu ma raça!
Donya Constança:
Mireu, senyor, que el temps passa…
Rei:
M’havies parlat de llaços
contrau-re amb una dona.
Don Pere:
Per això he anat a la guerra!
Rei:
Casta Infanta d’altra terra
es troba ara a Barcelona.
Satisfarà ton amor?
Don Pere:
Si és la Infanta de Sicília
i ho vol ella i sa família
sa mà demano i son cor.
Rei:
Voleu l’Infant per espòs?
Donya Constança:
I com no, si jo el somniava
i el dit per ell m’hi ficava?
Don Pere:
Jo també us somniava a vós
i pensant en la virtut
que de vós m’han alabat
jo, a la vostra salut,
cada nit me l’he pelat.
Rei:
Caso l’infant d’Aragó
amb la Infanta de Sicília.
Don Pere:
Vostre amor tot ho concilia.
Muntaner:
Ja ho crec, però et fa cabró.
Rei:
Muntaner, que us he escoltat!
Aneu a la Catedral
i no us mogueu d’allà dalt
fins que us hagin despatxat.
Muntaner:
Quina llet té el Rei en tot!
Que no veieu la jugada?,
l’ha fotuda, l’ha prenyada
l ara, cony, pobre xicot!
Quina llet, quina llet,
quina llet, quina llet.
Ara, quan tingui el fill
tots creuran que és el nét.
Rei:
Ara jo que sóc gat vell
a tu que et cases i ets jove,
tot i que no és cosa nova,
vull donar-te algun consell:
Si en ficar-te amb ella al llit
trobes que el virgo no té,
no en facis cas, que pot ser
d’haver-s’hi ficat el dit.
I si algun vailet petit
abans d’hora et fot pels nassos
pensa que molts d’embarassos
abans de temps han parit.
Don Pere:
Que us penseu que sóc un ase?
Muntaner:
No!, jo et fot! amb un xic més!
Rei:
Digui a Manfredo un exprés
que amb mon fill sa filla es casa.
Fontanelles:
I si el mouen raons
perquè us haveu propassat?
Rei:
Digueu-li que els he casat
perquè em rota pels collons!

(mirant al cel)

I Vós que eixa trista vall
mireu des del blau satí
feu que en tot digne de mi
sigui el fruit del meu carall!

El virgo de Vicenteta

EL VIRGO DE VICENTETA
lletra, Josep Bernat i Baldoví, Sueca (1809-1864)

-Recontrafotre, quina feta
que m’ha passat aquesta nit,
tenint la dona en lo llit
m’ha hagut de fer la punyeta.
És el cas que ella roncava,
sigui dormint o desperta,
se m’ha posat molt erta
la cabota de la fava
En veure que se m’empina
li he pegat quatre calbots
però a los caps de virots
eixa és mala medicina
perquè tot vivent sap
que en palpar-li la pallorfa
solta la fava la corfa
i es transforma ‘luego’ en nap
I com del meu nap la fulla
té tan males condicions
als quatre o cinc restregons
m’ha deixat la mà argulla
Jo a la dona despertava,
buscant-li de pressa la col
en veure que al cargol
li anava caient la bava
mes pesa com un bagul
i per prompte que s’ha alçat
jo només li he aplegat
dos o tres esquitxs pel cul
Això li ha sabut molt mal
perquè diu, i amb fonament,
que per banda de ponent
no ve mai bon temporal
I plora, pateix i gruny,
fent-me pam i mig de morros,
eixint-li dels ulls dos ‘xorros’
de llàgrimes com lo puny.
Jo la culpa no he tingut
de què al caliu cedisquera
però la molt punyetera…

-Ara sí que m’has fotut!
Com que no eres tu el culpat
d’eixos tan traïdors esquinçs
quan quasi totes les nits
m’equivoques el forat?
No tens la culpa, collons,
de què se n’ixca fora el caliu
quan tenint la mà en lo niu
s’envolen els gafarrons
No et veieres en tals fracassos
ni se n’haguera eixit fora
si no estigueres mitja hora
fregant-me el pardal pels nassos
Sàpies, tu, que no dormia
que escoltava ben desperta
amb un pam d’orella oberta
tota aquella simfonia.
I quan han tocat les quatre
al rellotge de Favara
en los dossos de la cara
he vist que furgaves l’altre.

-No és, doncs, molt que imprès estiga
allà en la imprenta d’orgue
que no hi ha dona que dorma
mentre li palpen la figa!

-Molt temps fa que ja et conec
i no són sants els teus fins
perquè mai no poses dins
sinó a punt de perdre el reg
i lo que a mi em desbarata
d’eixes accions infames
que em regues les lligacames
per regar-me la tomata.
Mes ja no aguante l’encalla,
fora les punyeteries!
que els naps i les xirivies
els cria Déu per a l’olla
No em duràs més a remolc
i sàpiga el ‘tio’, collons,
que no sofreisc més regons
que aquells que em vinguen pel solc

– Aquí ha anat d’un poc, Tomassa!
I tapa’t eixes mamelles!

-Faré lo que vulga d’elles
que ningú mana en ma casa
i ja que tu a mi no em fots,
si em passa pel cap
el cul te’l pose punt per amunt
a mostrar la còfia a tots.

-Doncs, ja tan fort t’ho has pres
i tot lo que tens és meu,
jo et jure per eixa creu
no fer-t’ho sinó pel sexe.

El baró de les tres punyetes

El baró de les tres punyetes

El baró de les tres punyetes,
amo de castells i grutes,
de tres-centes mil braguetes
i quinze cases de putes,

amo també d’unes purgacions,
quatre cavalls,
vint anys,
i una infecció als collons

va tenir cert desafio
amb el marquès del nap dret
per haver-li fotut un pet
de padre y muy señor mio.

Per acabar la qüestió
el marquès, que no era un ase,
va endinyar-li un cop d’espasa
escarbotant-li un colló.

I el baró, tot gemegant,
va baixar muntanya avall
amb els collons a la mà
tot fotut i coixejant

deixant per allà on passava
una olor tant punyetera
que feia agafar caguera
a tot aquell que l’ensumava.

Quan va estar-ne ben curat,
ple de ràbia i de venjança
va jurar fer gran matança,
trencar fils sense pietat.

I al marquès li va enviar
per declaració de guerra,
conservats dins d’una gerra,
els collons d’un capellà,

una fava de gandul,
tres ulleres ensucrades,
trenta-cinc xones badades
i dotze mil pels del cul.

El baró de les tres punyetes,
armat amb tres mil collons,
amb tres fardos de condons
i protegit per una bruixa

va marxar al lloc feudal
on visnago de son rival
exercia un dret de cuixa.

Van caminar vint jornades,
van arrivar molt cansats,
els collons escaldats
i les pixes rebregades.

A l’entorn de la muntanya
de la ciutat esmentada
on la gent tota assetjada
esperava la batalla

qui gratant-se les morenes,
qui tocant-se els masovers,
qui donant-se pel revés
al darrera les almenes

el baró va fer aturar
tot l’exèrcit que portava
i amb la mà cap a la fava
així els hi va parlar:

vassalls meus us he de dir
que feu tot igual que jo,

si guanyem aquest combat
no deixeu un fil sencer,
degolleu amb el manguer
culs i conys sense pietat;

i si algú d’aquesta terra
s’amaga dintre casa
no cediu, treieu l’espasa
i plam, els collons per terra.

No respecteu les donzelles,
ni les àvies, ni les putes,
ni tot el que son femelles.

El Castell d’en Figaró

EL CASTELL D’EN FIGARÓ

Regirant uns llibres vells
va cridar-me l’atenció
un de tot petit que deia:
"El castell d’en Figaró".

Poso petroli al quinqué
i em col·loco les ulleres,
escolteu noies solteres
la història que us contaré.

Era l’amo del castell
un vell que ja no trempava,
ni la llet li rajava
tal com hagués volgut ell.

Sa esposa, jove encara,
de cardar se n’hagués fet un tip,
però li mancava a sa xona
un mànec de pam i mig.

Tot això considerant,
li va dir el seu marit:
"D’avui en endavant
carda amb qui tinguis desig".

"Mil gràcies, noble baró,
menys de vos no n’esperava,
i si fins ara no cardava
era per no fer-vos cabró".

Gran dia pels figarons
s’escampà la grata nova,
que es donava la gran prova
pagada amb molts petracons.

Consistia dita prova
a endinyar setze vaines
a la gentil bella dona
del baró de Dues Aigües.

Sabudes les condicions
hi acudiren molts calents,
però es feren impotents
i acabaren els collons.

Un dia es presentà a la dona
un frare sec, mig corcat (el Gurriato).
"Què voleu, desgraciat?"
"Satisfer la vostra xona".

I sense afegir res mes
es tragué el samaler
i li endinyà setze vaines
i quatre més pel rulé.

L’home satisfet anava,
escorregut de sigala,
i mentre baixava l’escala
un per allà mateix pujava.

Estava la baronesa
fent-se fregues a la figa
i quan veu aquell merda
exclama tot emprenyada:

"Foteu-vos al cul la sigala,
doncs ja la tinc avorrida,
que ha vingut un cony de frare
que m’ha fet sang a la figa".

"Un frare, dieu?
Mira si en serà de calent
aquest maricon de frare,
que quan jo pujava l’escala
ell tocava a somatent.
I, no satisfet amb la vostra xona,
si no m’hi afanyo a pujar l’escala,
fins a mi me l’enlletona."

D. Serafí Pitarra

Acta del Jurat del Concurs Literari

El Jurat del 1r Certamen Literari de Poesia Breu, Jocs Florals Nadalencs (la dècima a la mínima expressió) reunit en sessió ordinària acorda:

1r) Palesar l’altíssim nivell i l’excelsa qualitat de les obres presentades.

 
 
2n) Com a conseqüència del punt anterior, declarar-se incompetent per valorar en forma i manera adequades el suprem valor literari sense causar greuges i susceptibilitats immerescudes.
 
 
 
3r) Per tot el que s’exposa en els punts anteriors declara desert el Premi de Poesia Breu, Jocs Florals Nadalencs. Tanmateix i per evitar qualsevulla interpretació errònia al respecte, immediatament proposarà a Òmnium Cultural que inclogui aquesta nova categoria en els premis que anulament atorga en la tradicional Nit de Santa Llúcia.
 
   
i 4t) Finalment i per unanimitat -excepte la d’un impresentable que és alhora concursant i Jurat, la qual cosa el desacredita in eternis– el Jurat vol publicar algunes de les obres que tan plaentment l’han torbat, en el benentès que l’ordre d’edició no implica cap tipus de preferència, sinó que ha estat exposat aleatòriament:
   
   
   
   

Continua la lectura de Acta del Jurat del Concurs Literari